Cap a un model d’habitatge arrelat al territori i al servei de la comunitat

Mobilització de finques
per habitatge col·lectiu o regeneratiu

Moltes finques rurals romanen en desús mentre diversos col·lectius busquen espais on arrelar. Connectem propietaris amb projectes de vida i producció arrelats al territori, promovent traspassos amb valor social. Acompanyem processos que retornin beneficis a la comunitat i contribueixin a la regeneració dels ecosistemes locals.

Creació i difusió de materials audiovisuals per nodrir la imaginació col·lectiva 

Dissenyem i produïm pòdcasts i materials gràfics com a eines de comunicació estratègica, pensades per obrir debat públic, activar la imaginació col·lectiva i facilitar la comprensió de relats complexos. A través de formats accessibles i suggerents, contribuïm a la transferència de coneixement i a la sensibilització tant en entorns comunitaris com institucionals.

L’habitatge s’ha convertit en una de les expressions més crues i visibles de la crisi sistèmica que vivim a escala planetaria i que també travessa els territoris rurals d’on som. Més enllà de la manca de sostre o dels preus desorbitats en cas que en trobis, s’està posant en evidència que l’ estructura territorial, social, cultural i econòmica actual està profundament desconnectada de les necessitats de les persones, de les muntanyes, dels rius i dels pobles. Aquest desequilibri no només afecta el lloc físic on vivim, sinó també la manera com construïm vida al seu voltant: condiciona com ens organitzem com a comunitat, com accedim als recursos bàsics, com es decideix qui pot arrelar-se i qui ha de marxar. Afecta la nostra capacitat de sostenir relacions de confiança, de sentir-nos part d’un lloc i de projectar-hi un futur.

Davant d’aquest escenari des de Miceli proposem una perspectiva diferent alhora d’entendre i abordar la qüestió de l’habitatge. Proposem entendre-la no com un element aïllat, sinó com una expressió directa d’un sistema a punt del col·lapse. Què passaria si en comptes reaccionar i buscar solucions basades en la urgència, busquessim les causes d’arrel que ens han portat fins aquí? Seriem capaces de dibuixar nous escenaris de futur?

Creiem que un desequilibri d’aquesta magnitud no es resol amb pedaços ni intervencions puntuals: què passaria si reimaginem la totalitat del sistema que l’ha generat? Transformant aquesta base —territorial, social, econòmica i cultural— podrem millorar també els seus indicadors més visibles com és el cas de l’habitatge? Què passa quan el conjunt es reconcilia? És cert que allò que en forma part també comença a sanar?

Aquesta mirada es desplega a través de tres vèrtex que es complementen i s’alimenten entre si: 

• La idiosincràsia de cada centre o lloc: Com habitem des del que ja som?
  
• L’articulació ecosistèmica: Què aportem amb les nostres relacions?
• El rol ecosistèmic: Què podem arribar a ser si ens coresponsabilitzem del nostre propi destí? 

Habitar un territori no és només viure-hi: és reconèixer-ne la identitat, entendre’n la lògica i formar-ne part. En aquest sentit, la ruralitat no és un espai buit, residual o pendent de desenvolupar. És, per si mateixa, una forma de vida arrelada, amb pràctiques, sabers, xarxes i resistències que han sobreviscut malgrat la invisibilització i l’exclusió històrica dels relats centrals.

Qualsevol transformació verdadera passa per connectar-nos amb aquesta idiosincràsia, amb la força de ser qui som, des d’on som. I som una ruralitat que no demana permís per existir, sinó que es reconeix com a capaç de proposar. Que no accepta quedar supeditada o subordinada davant un model urbà, sinó que segueix filant i obrint camins propis cap a vides dignes i arrelades. La cultura d’un poble no és folklore ni l’hem d’idealitzar. La cultura de cada poble és una realitat complexa resultat de molts anys de vida, amb contradiccions i potencialitats, però sobretot repleta d’orgull per existir amb veu pròpia.

Aquesta mirada també ens convida a repensar la qüestió de l’habitatge en clau rural. Sovint s’ha associat el món rural amb una suposada abundància de cases disponibles, amb una opció accessible per fugir de les tensions de la ciutat, o amb un escenari on “sempre hi ha lloc”. Però aquesta percepció no s’ajusta a la realitat de molts territoris —i menys encara després de la pandèmia—, on l’accés a l’habitatge és, en canvi, una qüestió fràgil i plena de condicionants: patrimonis que no circulen, segones residències que limiten l’accés, estructures jurídiques poc adaptades, processos de despoblament o una regulació pensada des de dinàmiques urbanes. Tot plegat dibuixa un escenari complex que requereix ser escoltat i abordat des del coneixement profund del territori i des del reconeixement de les seves particularitats.

És en aquest context que la idiosincràsia rural ha de recuperar protagonisme. Què succeiria si partim de la realitat concreta dels llocs —de la seva gent, de les seves formes de fer i de les seves necessitats— per repensar com volem habitar? No com un dret abstracte ni com un projecte individual, sinó com una forma col·lectiva de sostenir la vida. I si l’habitatge, aquí, deixés de ser  només un sostre? I si aquest fos un punt d’entrada a una altra manera d’estar, de fer i de viure al territori?

Davant d’un sistema en crisi, ningú pot transformar-lo sol. Però tothom ha de decidir des d’on el vol habitar. El rol ecosistèmic no és una funció específica ni un model establert. És, més aviat, una invitació a situar-se dins d’un sistema viu, en moviment i ple de tensions, i a fer-se una pregunta fonamental: quin lloc volem ocupar cadascú dins d’aquesta complexitat?

En un ecosistema ferit —territorialment, ecològicament, comunitàriament— cal assumir que no hi ha solucions màgiques. Però sí que hi ha rols que poden facilitar processos, crear les condicions perquè passin coses, sostenir vincles, afavorir aliances i desbloquejar oportunitats. I això requereix presència, confiança i compromís, deixant enrere el judici.

En l’àmbit de l’habitatge, parlem del rol ecosistèmic de cada centre —entenent com a centre un municipi, una finca, un projecte o una comunitat organitzada. Cada centre pot esdevenir un node actiu dins del territori, capaç d’assumir una funció relacional segons el seu lloc, capacitats i vincles. Això pot traduir-se, per exemple, en un poble que lidera una transformació de les dinàmiques territorials, una finca que adopta un rol estratègic en relació amb el municipi o una entitat que acompanya processos col·lectius per fer possible l’accés a l’habitatge. També pot implicar activar usos per a espais buits, crear condicions per a l’autoorganització o posar en comú coneixement i experiències per fer avançar propostes compartides.

Aquest rol no és exclusiu ni fix; no s’assigna, sinó que sorgeix del reconeixement del propi lloc dins l’ecosistema. És una funció distribuïda i situada, que pot assumir qualsevol centre amb capacitat de situar-se amb intenció, escoltar el context i sostenir processos des d’una presència no imposada. Quan parlem de rol ecosistèmic, no parlem tant d’allò que fem en abstracte, sinó de com ens posicionem en relació amb el que està passant —i amb allò que encara no ha passat, però podria passar si se’n cuiden les condicions.

El que hem compartit fins ara no és ni una recepta màgica ni una proposta tancada. És una mirada. Una manera de llegir l’habitatge com a expressió directa d’un sistema més ampli, travessat per desequilibris profunds, però també ple de possibilitats.

Aquest recorregut per la idiosincràsia, l’articulació ecosistèmica i el rol ecosistèmic és una invitació a mirar el territori des de tres llocs alhora: des del que som, des del que podem fer col·lectivament, i des del lloc que decidim ocupar cadascú de nosaltres dins d’aquest ecosistema viu.

L’habitatge pot ser una porta d’entrada a una altra manera de pensar el territori, d’organitzar la vida, d’imaginar futur. És una palanca —potent i complexa— per activar processos col·lectius, regenerar vincles, recuperar confiança i construir formes de vida arrelades i disruptives.

La reconciliació de la què parlàvem al començament no és una idea abstracta. És un camí que ja s’està traçant des de molts llocs. Quan una comunitat es pregunta com pot tornar a arrelar. Quan una institució s’atreveix a provar una altra manera de gestionar el patrimoni. Quan una propietària obre la porta a cedir un espai en desús. Quan algú decideix quedar-se i fer-hi vida.

Potser no tenim totes les respostes. Però sabem que no vindran des de fora.

Ens tocarà construir-les des del territori, des del que ja hi és i des del que encara pot arribar a ser.

Des del coneixement compartit, les pràctiques comunitàries, l’escolta i el compromís.

I això només començarà si som capaces de fer-nos les preguntes fonamentals:

Com volem viure? Amb qui? I des de quin lloc?

Quin paper estem disposades a jugar?

I quines condicions podem ajudar a crear perquè la vida hi torni a passar?