L’habitatge s’ha convertit en una de les expressions més crues i visibles de la crisi sistèmica que pateix el món i que també travessa els nostres territoris rurals. Més enllà de la manca de sostre o dels preus desorbitats dels habitatges, s’està posant en clara evidència una estructura territorial, social i econòmica profundament desconnectada de les necessitats humanes, ecològiques i comunitàries. Aquest desequilibri no només afecta el lloc físic on vivim, sinó també la manera com construïm vida al seu voltant: condiciona com ens organitzem com a comunitat, com accedim als recursos bàsics, com es decideix qui pot arrelar-se i qui ha de marxar. Afecta la nostra capacitat de sostenir relacions de confiança, de sentir-nos part d’un lloc i de projectar-hi un futur.

Davant d’aquest escenari, des de Miceli proposem una transformació profunda en la manera com entenem i abordem la qüestió de l’habitatge, entesa no com un element aïllat, sinó com a expressió directa d’un sistema immers en una policrisi evident. Aquesta mirada s’allunya de les solucions urgents i desconnectades de context per centrar-se en les causes estructurals, i alhora en la capacitat de generar propostes alternatives que ens permetin imaginar i construir futurs viables. 

Creiem que un desequilibri d’aquesta magnitud no es resol amb pedaços ni intervencions puntuals: cal reimaginar la totalitat del sistema que l’ha generat. I és només transformant aquesta base —territorial, social, econòmica i cultural— que podrem millorar també els indicadors més visibles, com és el cas de l’habitatge. Quan el conjunt es reconcilia, allò que en forma part també pot començar a sanar.

Aquesta mirada es desplega a través de tres vèrtex que es complementen i s’alimenten entre si: 

• La idiosincràsia de cada centre o lloc (redirigir a l’apartat web)
• L’articulació ecosistèmica  
• El rol ecosistèmic

Habitar un territori no és només viure-hi: és reconèixer-ne la identitat, entendre’n la lògica i formar-ne part. En aquest sentit, la ruralitat no és un espai buit, residual o pendent de desenvolupar. És, per si mateixa, una forma de vida arrelada, amb pràctiques, sabers, xarxes i resistències que han sobreviscut malgrat la invisibilització i l’exclusió històrica dels relats centrals.

Des de Miceli entenem que qualsevol transformació real passa per reivindicar aquesta idiosincràsia: la força de ser qui som, des d’on som. Una ruralitat que no demana permís per existir, sinó que es reconeix com a capaç de proposar. Que no accepta ser subsidiària d’un model urbà, sinó que vol obrir camins propis cap a una vida digna. Aquesta ruralitat no és folklòrica, ni idealitzada, ni romàntica. És una realitat complexa, plena de contradiccions i potencialitats, però sobretot orgullosa d’existir amb veu pròpia.

Aquesta mirada també ens convida a repensar la qüestió de l’habitatge en clau rural. Sovint s’ha associat el món rural amb una suposada abundància de cases disponibles, amb una opció accessible per fugir de les tensions de la ciutat, o amb un escenari on “sempre hi ha lloc”. Però aquesta percepció no s’ajusta a la realitat de molts territoris —i menys encara després de la pandèmia—, on l’accés a l’habitatge és, en canvi, una qüestió fràgil i plena de condicionants: patrimonis que no circulen, segones residències que limiten l’accés, estructures jurídiques poc adaptades, processos de despoblament o una regulació pensada des de dinàmiques urbanes. Tot plegat dibuixa un escenari complex que requereix ser escoltat i abordat des del coneixement profund del territori i des del reconeixement de les seves particularitats.

És en aquest context que la idiosincràsia rural ha de recuperar protagonisme. Perquè només si partim de la realitat concreta dels llocs —de la seva gent, de les seves formes de fer i de les seves necessitats— podrem repensar com volem habitar. No com un dret abstracte ni com un projecte individual, sinó com una forma col·lectiva de sostenir la vida. Perquè l’habitatge, aquí, no pot ser mai només un sostre. Ha de ser un punt d’entrada a una altra manera d’estar, de fer i de viure al territori.

Habitar un territori no és només viure-hi: és reconèixer-ne la identitat, entendre’n la lògica i formar-ne part. En aquest sentit, la ruralitat no és un espai buit, residual o pendent de desenvolupar. És, per si mateixa, una forma de vida arrelada, amb pràctiques, sabers, xarxes i resistències que han sobreviscut malgrat la invisibilització i l’exclusió històrica dels relats centrals.

Des de Miceli entenem que qualsevol transformació real passa per reivindicar aquesta idiosincràsia: la força de ser qui som, des d’on som. Una ruralitat que no demana permís per existir, sinó que es reconeix com a capaç de proposar. Que no accepta ser subsidiària d’un model urbà, sinó que vol obrir camins propis cap a una vida digna. Aquesta ruralitat no és folklòrica, ni idealitzada, ni romàntica. És una realitat complexa, plena de contradiccions i potencialitats, però sobretot orgullosa d’existir amb veu pròpia.

Aquesta mirada també ens convida a repensar la qüestió de l’habitatge en clau rural. Sovint s’ha associat el món rural amb una suposada abundància de cases disponibles, amb una opció accessible per fugir de les tensions de la ciutat, o amb un escenari on “sempre hi ha lloc”. Però aquesta percepció no s’ajusta a la realitat de molts territoris —i menys encara després de la pandèmia—, on l’accés a l’habitatge és, en canvi, una qüestió fràgil i plena de condicionants: patrimonis que no circulen, segones residències que limiten l’accés, estructures jurídiques poc adaptades, processos de despoblament o una regulació pensada des de dinàmiques urbanes. Tot plegat dibuixa un escenari complex que requereix ser escoltat i abordat des del coneixement profund del territori i des del reconeixement de les seves particularitats.

És en aquest context que la idiosincràsia rural ha de recuperar protagonisme. Perquè només si partim de la realitat concreta dels llocs —de la seva gent, de les seves formes de fer i de les seves necessitats— podrem repensar com volem habitar. No com un dret abstracte ni com un projecte individual, sinó com una forma col·lectiva de sostenir la vida. Perquè l’habitatge, aquí, no pot ser mai només un sostre. Ha de ser un punt d’entrada a una altra manera d’estar, de fer i de viure al territori.

Your content goes here. Edit or remove this text inline or in the module Content settings. You can also style every aspect of this content in the module Design settings and even apply custom CSS to this text in the module Advanced settings.

Your content goes here. Edit or remove this text inline or in the module Content settings. You can also style every aspect of this content in the module Design settings and even apply custom CSS to this text in the module Advanced settings.